Είμαστε αλάνια / Som uns perdularis
Probablement siga aquesta la cançó grega que més s'ha cantat, i es continua cantant, en avançat estat d'embriaguesa. Fet i fet és un «himne» de les classes populars, conscients que rebran colps per totes bandes, però que no perden ni l'esperança ni la capacitat de superar els daltabaixos rient-se'n i cantant.
Però, si tota cançó té darrere una història, en aquest cas es tracta de la història de la lletrista, Evtikhia Papagiannopulu, de soltera Khatzigeorgiu-Ikonomu, i pel seu primer matrimoni Nikolaïdu, personatge fascinant.
Nascuda a Aidini, Àsia Menor, en 1893, va arribar refugiada a Atenes arran de la Gran Catàstrofe, en 1922. Dona revolucionària per a la seua època, inconformista i apassionada, era mestra titulada, però a penes si va exercir el magisteri, i en tot cas el va compaginar amb l'ofici d'actriu, tant de revista com amb actrius de gran fama, com ara Marika Kotopuli, entre 1926 i 1942. Es va anar decantant, emperò, cap a la poesia; ja en 1931 havia publicat el seu poemari més conegut, Πνοές (Alenars), però sobretot a partir de 1949 es va dedicar professionalment a la composició de lletres per a grans figures de la cançó com ara Tsitsanis. Venia les lletres de les cançons i en renunciava als drets de propietat intel·lectual, amb el propòsit de percebre diners en metàl·lic i immediats, que balafiava en la seua gran addicció: els jocs de cartes, i especialment el pòquer. Més endavant va tindre molts i virulents altercats amb uns i altres perquè se la reconegués com a autora - sempre en una llengua quotidiana, de vegades dura - de lletres de cançons que s'havien fet conegudíssimes i es continuen cantant, entre les quals, a banda de la present, val a destacar Τα καβουράκια (Els cranquets), Αντιλαλούνε τα βουνά (Conversen les muntanyes), Μου σπάσανε το μπαγλαμά (M'han trencat el baglamàs), Δυο πόρτες έχει η ζωή (Dues portes té la vida). Aquesta darrera la va compondre en 1960 a la mort de la seua filla Mary i es va fer famosa en veu de Stélios Kazantzidis, especialment els punyents versos de la tornada:
Όλα είναι ένα ψέμα,
μια ανάσα, μια πνοή,
σαν λουλούδι κάποιο χέρι,
θα μας κόψει μιαν αυγή.
Tot és una mentida,
un buf, un alenar,
com una flor alguna mà
ens tallarà alguna albada.
Evtikhia Papagiannopulu va morir el 7 de gener del 1972. En 2012 la seua vida va ser portada al teatre, en adaptació del llibre de la seua neta, Rea Maneli, Η γιαγιά μου η Ευτυχία (La meua àvia Evtikhia).
Είμαστε αλάνια - 1951
Στίχοι: Ευτυχία Παπαγιαννοπούλου
Μουσική: Βασίλης Τσιτσάνης
Εκτελέσεις: 1. Μαρίκα Νίνου, Δημήτρης Ευσταθίου και Πρόδρομος Τσαουσάκης - 2. Αλεξάνδρα - 3. Λουκιανός Κηλαηδόνης - 4. Γιώργος Μαργαρίτης
Είμαστε αλάνια,
διαλεχτά παιδιά μέσα στην πιάτσα,
και δεν την τρομάζουν οι φουρτούνες τη δική μας ράτσα!
Τι τα θες, τι τα θες, πάντα έτσι είν' η ζωή,
θα γελάς ή θα κλαις
βράδυ και πρωί.
Κάθε μας μεράκι
γίνεται τραγούδι και το λέμε
και μες στα στραπάτσα μάθαμε ποτέ μας να μην κλαίμε.
Τι τα θες, τι τα θες, πάντα έτσι είν' η ζωή,
θα γελάς ή θα κλαις
βράδυ και πρωί.
Κι αν στην κοινωνία
μας χτυπούν αλύπητα οι μπόρες,
μέσα στο τραγούδι φεύγουνε χαρούμενες οι ώρες.
Τι τα θες, τι τα θες, πάντα έτσι είν' η ζωή,
θα γελάς ή θα κλαις βράδυ και πρωί.
Som uns perdularis - 1951
Lletra: Evtikhia Papagiannopulu
Música: Vassilis Tsitsanis
Interpretacions: 1. Marika Ninu, Dimitris Evstathiu i Pródromos Tsaussakis - 2. Alexandra - 3. Lukianós Kilaidonis - 4. Iorgos Margaritis
Som uns perdularis,
xicots selectes del carrer,
i a la nostra raça no l'espanten les tempestes!
I què vols, i què vols, sempre és així la vida,
riuràs o ploraràs
dia i nit.
Cada gust nostre es
fa cançó i la cantem
i en les patacades hem après a no plorar mai.
I què vols, i què vols, sempre és així la vida,
riuràs o ploraràs
dia i nit.
I si en la societat
ens colpegen sense pietat els temporals,
entre cançons passen
agradablement les hores.
I què vols, i què vols, sempre és així la vida,
riuràs o ploraràs dia i nit.
