Ο δρόμος / El carrer

Enyorem el carrer, els carrers. Sortir-hi, passejar-hi, trobar-nos-hi amb gent, enraonar-hi sense mascaretes ni doloroses distàncies de seguretat. A ciutat, veiem aquests dies els nostres carrers buits, deserts, quan ens aboquem als balcons o a les finestres per alleugerir la reclusió. Els carrers de sempre, de la quotidianitat, ens semblen ara una mena de paradís al qual volem retornar amb afany, i la consciència que el retorn no serà immediat ens aclapara.

On primer es manifesta la manca de llibertat - imposada per una dictadura, per una pandèmia o per la gestió que el poder en faci - és en la trista buidor de carrers i places. «La calle es mía», es va vantar fa molts anys cert manaire d'infausta memòria. «Els carrers seran sempre nostres», ha estat i és consigna recent de la lluita per la llibertat.

A Atenes, quan l'ocupació nazi, malgrat lleis marcials i tocs de queda, hi havia qui escrivia en enormes caràcters ΕΛΕΥΘΕΡΙΑ per parets i murs: s'hi jugava la vida per guanyar, fos com fos, els carrers. Després vingueren les traïdories, les liquidacions dels ideals d'aquella mateixa gent; però si més endavant els carrers van esdevenir espais amables d'oci, va ser gràcies a ella.

Tres anys després que Kostula Mitropulu i Manos Loïzos componguessin aquesta cançó en 1964, a Grècia els van segrestar de nou els carrers; però deu anys després la gent els va fer seus un altre cop...

Tornarem als carrers. No tenim dret a dubtar-ho.